DANIEL DAVID, EL VACOT

               I

        

          A Daniel David P. R., Vaqui per als amics, li plogué el malnom de Vacot als Bous de Silla, feia tant de temps ja, que més d’un creia que es tractava del seu segon cognom, i quan algú explicava la història del bateig, la primera reacció era la incredulitat. “Vinga, de què vas, això conta-li-ho a un altre, que jo no sóc tan bacora”, es podia llegir en la cara dels qui escoltaven quan el narrador de torn (moltes vegades davant del mateix Vaqui, que celebrava els afegitons amb una peculiar rialla aguda que no casava gens amb el seu aspecte i ell descrivia molt expressivament com a “gemecs entretallats d’un furó femella a mig desvirgar”) contava que havien tancat les barreres i ell s’havia quedat en el recorregut perquè li feia vergonya demanar que n’apartaren alguna o que desmuntaren un parell de barrots de les entrades dels bars perquè hi poguera passar. Diu que un amic amb certa tirada al sarcasme li havia explicat que cent trenta quilos de carn no són fàcils d’amagar als ulls d’un bou encara que no siga serril, sobretot si se’ls veu davant plantats com un estaquirot, però Vaqui, llavors encara Daniel David, argüí que si no els molestaves, els animalets no t’atacaven (que, ben mirat, si envesteixen és perquè tenen por, els pobres, xe). I allà es quedà ell, afirmaven, més o menys a meitat del carrer València, i quan els corredors començaren a escampar el poll, era massa tard perquè tota l’enorme humanitat de Daniel David s’esmunyira entre uns barrots tan estrets. En realitat, el bou no era tan ferotge com el pintaven –¡ja pots dir que se t’aparegué la Verge en bragues, Vaqui!–, es tractava més aviat d’un manso gran com un castell, amb la pell ratada i recosida, que no podia arrossegar ni l’esquellot, el qual, fugint dels gaiatos que brandaven una colla d’atrevits a l’altra banda del carrer, espentà amb el morro, quasi sense voler, Daniel David, que no havia pogut tocar mare. Va fer l’efecte que bona part dels seus cent trenta quilos es desplaçava cap al costat dret del seu cos, com la càrrega mal estibada d’un vaixell: Daniel David trontollà durant cinc o sis metres amb una agilitat falsa, insuficient per apartar-se del manso, i en acabant va caure a terra, justament en la trajectòria que, espantat pel xoc amb aquella mola de carn, l’animal havia decidit agafar. I allà te’ls veus, DD –com li deien també llavors– que, per cert, anava vestit de vint-i-un botons, a quatre potes, que s’hi deixà els genolls, i el manso damunt, que no sé d’on tragué aquell rebuig d’escorxador amb banyes amples com una catedral reflexos per no xafar-lo, que no el xafà, tu –sí, no rigues, Vaqui, que jo hi era, eh, i ho van veure aquestos ullets–, total que Daniel David es quedà a quatre potes encaixat davall d’aquella bèstia, de manera que per un moment semblà que se’l feia, que sí, creieu-me, qui sap si en lloc de manso haguera sigut un bou de veres no li hauria pegat un viatge allí, enmig del carrer València, de segur que l’hauria passat de verga, i mai millor dit. Algú, el burleta el poble sens dubte, amollà: “Xe, mira, tu, l’ha confós amb un vacot”, i així, entre la riota general, quedà batejat el col·lega, que per això m’has sentit que li diem Vaqui –dis-li que tu no t’enfades, Vaqui, que no s’ho creu–, perquè l’apreciem, que conste en acta.

 

               II

 

          El Vacot, Vaqui, era l’única amistat que em quedava de quan de joves anàvem a la discoteca El Jardí de Picassent, l’Albelló, la Paret i jo, amb l’aval d’un guirro que era pastadet al ros aquell dels Pecos, perquè no ens corregueren a hòsties fins Alcàsser.

          Ja era un gros considerable que mamava com una esponja assegut vora barra en un cadirot alt, sobre els petits braços del qual descansava les tres panxes que tenia. Encara recorde com va ser posar-se-les per dins del pantaló, i el gitanet malcarat a qui se li havia ocorregut estavellar un cubata de vodka amb taronja a dos centímetres dels meus mocassins negres (que per sort els calcetins blancs d’esport, llavors de moda rigorosa, es begueren per complet) trotà cap al seu tron com un cadell penedit. Quin Vaqui… Si es distingia per alguna cosa –alguna cosa més, vull dir– entre la colla de borinots que formaven els seus amics, era perquè es vantava de ser “home de paraula”. Si el Peco i ell havien dit a l’Albelló, a la Paret i a mi que podíem anar a la discoteca, doncs podíem anar-hi, que no vinguera ningú llavors –ja podia ser gitano o comunista, afegí– a fer-los quedar malament.

          També recorde que amb les xiques era especialment tendre, la qual cosa (si descomptem, és clar, el seu excés de pes, que no el feia atractiu per a cap de les princesetes que hi pul·lulaven a la busca d’un futur marit) li havia fet guanyar tots els números per ser l’amic etern a qui es confien les penes amoroses i que no es menja mai un torrat. Ell, que no era idiota, semblava conscient del destí a què el condemnava aquell físic, i per això desenvolupà una cortesia incondicional amb elles que miraculosament no arribava a resultar ni apegalosa ni bavosa, i renyava els nóvios tant si se’n passaven (les conegudes històries de gelosies, justificades o no) com si no hi arribaven (era l’agenda de tots, no se li passava l’aniversari de cap de les xiques, i fins i tot se’n sabia el dia del sant si el celebraven). Em consta que una vegada, quan ja feia temps que hi teníem amistat, tingué la santa paciència de comprar-li ell mateix un anell de bijuteria i mitja dotzena de roses a la Paret, que s’havia oblidat que aquell diumenge del mes d’agost era l’aniversari de Salo, cosina seua per més senyes (tot això, és clar, abans que, com deia Vaqui, la Paret “se’ns fera forner, de l’altra vorera, vaja” després del viatge de fi de curs de vuité a Menorca). Que jo sàpiga, ni llavors ni després ha tingut nóvia, i ara, als quaranta-sis, potser és ja massa tard per a perdre una llibertat que, per caràcter i per ofici, necessita.

          Perquè Daniel David (en el fons, fins i tot ell beneí el bateig forçat als Bous de Silla, que li tragué de damunt el nom d’excessives ressonàncies bíbliques que li havien endossat els pares), Vaqui és camioner. Bo, ho era, fins fa no res. Ara treballa, ja veurem per quant de temps, polint pisos, amb una maquineta d’eixes amb fregalls metàl·lics que roda lentament sobre el terratzo amb un so monocord que fa que els qui s’hi dediquen tinguen, invariablement, l’aspecte de treballar, si no adormits, sí amb una polseta de son permanentment enganxada a les parpelles. Me’l trobí fa no res, passant la màquina al terra de la porteria, gran com un garatge, de la consulta de la meua dermatòloga. No l’havia vist en deu anys com a mínim, i si no arriba a ser perquè quan passí pel costat es girà cap a mi, ni l’hauria reconegut. De fet, fou ell qui em saludà.

          –Iee, Coiote (el meu malnom a finals dels setanta, me’l posà a l’escola un moniato per una deformació absurda del meu segon cognom, que és Collado), ¿ja no saludes els pobres o què?

         Qui em parlava era un home prim, massa prim, fins i tot, cara, braços i cames amb la pell penjollosa, com de bufa desunflada, a la manera d’eixa gent grossa que quasi desapareix després d’un règim sever. Era estiu, vestia samarreta de tirants i pantalonet curt, mal tallat, ran d’ouera. En veure el meu desconcert, rigué, i el soroll agut de la seua rialla, de furó femella a mig desvirgar, ara sí, més adient a la seua actual constitució, me’l rescatà de l’oblit. Encaixàrem –no sé per què, però no parà la maquineta d’enllustrar– i m’oferí un cigarret (no fume) i un glop de cervesa (no puc beure alcohol) d’una botella oberta que tenia sobre l’ampit d’una finestra. Sabia que no cauria en la vulgaritat de preguntar-me que ja que no fumava ni bevia, si tampoc anava amb dones, i no ho va fer, però es veu que la idea li rondà el cap, com em demostra el que després em contaria.

          –¿I el camió?

          –¿El camió? Algun cabró, per històries mig mafioses del port, calà foc a un aparcament de Torrent i a fer la mà divuit camionets, el meu entre d’altres. Amb els diners de l’assegurança, ni per a pipes… Hala, ara vés i queixa-te’n.

          –Però Daniel Dav…

          –No em toques el piu, Coiote. ¿T’he dit jo a tu Andreu? Vacot, xaval, el Vacot. El Vaqui, si encara et consideres amic meu.

          –I tant, Vaqui, i tant. Et deia que tu i el camió…

          –No cregues, quasi em feren un favor quan me’l cremaren. Jo també pensava que moriria agafat del volant del meu Iveco roig, de vell o en la puta carretera (que la carretera és com una puta i tu no ho saps, ella, sí, et somriu i te la mama si vols, al final a parar la mà i a cobrar, com totes), però en el fons, ja n’estava fart i no ho sabia. I va ser  cremar-me’l i me n’adoní, així que encara hauré de donar les gràcies i tot al malparit que tirà el mistet. Ara treballe sempre en espais tancats, amb poca llum i lluny de la gent, on ningú em veu, i si tu no dius res (i la major part del dia estic dormint, no saps la son que encomana la maquineta aquesta dels collons), pot fer-te la impressió de viure en un món del futur, de l’estil de Blade Runner, en què el personal ja no sap comunicar-se, tu.

          –¿I no t’enyores de l’olor del gasoil? No m’ho acabe de creure.

          –Se me n’anà en els dos anys que passí a la gàbia. Com t’ho dic…

         Un amic comú, el mateix que em contà davant seu com li havia caigut el malnom de Vacot, me n’havia dit alguna cosa, i llavors pensí que devia ser per haver pujat del moro amb merda o farina, o, coneixent-lo, per alguna trifulga amb els macarres d’algun puti-club de carretera, i ja me l’imaginava fugint amunt i avall com en eixe conte d’Arturo Pérez Reverte, Un asunto de honor. Ell sabia en què estava pensant, i el vaig veure amb ganes de desmentir-m’ho, però, alhora, era evident que no trobava les paraules adequades.

         –El cas és que va ser per una estupidesa. Per part meua, s’entén, que qui me la va fer, no ho era gens, d’estúpid. D’estúpida, millor dit. Si de cas, pobra d’esperit, i de veres que ho sent. ¿Recordes la Salo?

         –I tant. La primera –i única– nòvia de la Paret. La teua cosina, vaja.

         –La Paret. El mariconot de la Paret. I que conste que a mi més igual si dóna o si pren… Un bon xaval, la Paret. Ens respectàvem mútuament, ell era més de múscul que jo, que tire més cap a bola de sèu. Almenys anà amb la cara per davant. ¿Per què collons li déieu la Paret? Quan veníeu a la disco no li ho vaig preguntar, i després ja…

         –Perquè era ample de muscles i tenia el pit llis, fort com un mur d’atovons de fang lluït amb ciment.

         –¿I l’altre, el del cabell arrissat?

          –Abelló, es deia. La Paret li posà Albelló perquè la boca li  pudia com un boca de claveguera quan pica el ponent.

         –Que bo… Doncs això. La Salo… ¿Saps que al remat es casà amb el Peco? És clar, no anava a casar-se amb mi, encara que me l’estimava com un gos des que no alçàvem un pam de terra.

         –Vaqui, que era la teua cosina.

         –Explica’ls-ho als d’ací baix –digué tirant-se mà al paquet–. El que jo dic sempre, i no vull que entengues que per això odie les dones… La més guapa, la més bona, la més delicada, la que et fa el cor una pasta de merenga i formatge d’untar, se’n va amb el més cabró, el més tastafigues, el que pitjor les tractarà… Com si ho feren a posta per destrossar-te, redell. ¿Que no veia, que el gallet aquell la convertiria en una dona vulgar, vestida amb bates de mercat, i comandant en cap d’una tribu de tres o quatre criatures amb la cara bruta de llagastrades? Sort que se n’adonà després d’uns quants anys, no massa, el que tardà el Peco a fer-li una xiqueta, a criar una panxa cervesera i a penjar-se perenne un caliquenyo en la boca, això sense comptar que el cabellet ros de cantant melòdic per a figues tendres de seguida se li començà a esclarissar, i al final ja sols tenia una clenxa al mig més ampla que el by-pass. Bo, però estic passant-me’n, quan ella se n’anà, encara no estava calb. Perquè no sé si saps que se n’anà. A córrer món. I al Peco li pegà per dir que jo l’havia aconsellada malament; com sempre estava parlant amb mi, el seu cosinet de l’ànima…

         –¿I hi havia motius perquè ho pensara?

         –Doncs no, Coiote, què més hauria volgut jo, però no, cap ni un.

         –Perdona, Vaqui, perdona si t’he ofés.

         –Però ho has endevinat, veges tu. Me la trobí, en el lloc més absurd, més inesperat, fa un parell d’anys. ¿Saps on? Al Museu Dalí de Figueres. ¿Hi has anat? Estàvem els dos bocabadats davant la collonada eixa de l’entrada, el cotxe antic en què plou dins, i reia per a mi pensant que no faltava altra cosa per a fotre la vida als camioners sinó que ens ploguera també dins de la cabina, quan la vaig veure davant meu, a l’altre costat del cotxe, mirant per la finestra. Em va reconéixer a la primera, no com tu, tararot… Sí, sí, llavors jo encara pesava els meus cent trenta quilets en canal, si no n’eren més, perquè durant molt de temps fins les pedres piconava amb els pinyos, que em tirava a la piscina i els xiquets fugien pensant que era un hipopòtam del Nil, veges tu, m’haguí de comprar una escaleta per poder pujar a la cabina, el cul se m’havia fet com una taula d’eixes redones en què es reuneix el Consell de la Generalitat… En fi… Salo, li dic… “¡Daniel David!”, que em contesta, perquè ella em deia el meu nom, mai no me’l canvià per Vacot ni pel més amorós de Vaqui, com féreu tots, cabrons… Rodem el cotxe, i em clava un parell de besos en cada galta, que li jo n’hauria fet cabàs i mig, perquè mira que estava guapa la condemnada… Et jure, xaval, que m’entraren unes enormes ganes de pixar, no per l’aigüeta eixa del cotxe ni perquè haguera begut, no, sinó perquè va ser veure-la i de seguida notí que el cor se’m començava a liquar i se n’anava avall per algun conducte, directament a la bufeta de l’orina. Era d’eixe tipus de dones que de joves no han sigut gran cosa però que allà als trenta-sis, sobretot si no han portat una vida massa feliç, es converteixen en criatures d’una bellesa delicada, única, quasi miraculosa. Com t’ho dic, Coiote, estava en eixe punt, i jo allí, dient-li a la sort o a qui collons governe tot açò des del balconet del cel que si anava de conya o què, que era jo, el Vacot, a què venia ara voler posar-me al davant aquella llepolia, que ja m’havia emportat massa decepcions en aquesta vida i que tot això i allò… La resposta de la Sra. Sort (o de qui siga) va ser una pregunta en la veu melodiosa de la Salo: que què feia jo a Figueres i, més concretament, que què feia jo al Museu Dalí, que això sí que era surrealisme pur i no les pinturetes del geni de pacotilla que s’hi exhibien. De pas, estic de pas, tinc el camió esperant que me’l carreguen al polígon, i després, cap al tros, que de seguida he de pujar a Perpinyà, etc. Perdona, ¿t’estic avorrint? ¿A quina hora tenies cita?

         –Tranquil, Vaqui, havia vingut amb temps, no et cal patir.

         –Doncs això. Et jure que no li ho he contat a ningú, i no sé si… Però ara que ja he començat, veurem qui em para… Total, que dinàrem junts, parlàrem dels vells temps, dels nostres iaios, dels estius al carrer jugant amb la xicalla del veïnat, de la disco, també de la disco, d’un cementeri de l’any de la picor que havien descobert al carrer Nou i no sé quantes coses més. I també del Peco, també del Peco, ara sí, un autèntic perdut, el dia sencer dedicat a xuplar rebentats de rom i cassalletes de bar en bar… “Gràcies que no em va amargar la vida”, em digué amb un somriure que feia mal de tan net. ¿Sí?, jo que li dic. “Després de tot el cacau, encara volgué menjar-li l’orella a la fava de ma mare, li anà amb l’enrònia que volia refer la família, i ella, que és tan ximple com llepaciris i corremisses, li donà la meua adreça i de tant en tant em fa una visiteta, a tocar-me els ovaris més que res, i a pegar-me estocada a la butxaca amb l’excusa de la xiqueta, el molt cabró… No: la vida en realitat me l’ha amargada un altre, però bé…”. I hauries d’haver vist la meua careta: eh, que sóc jo, l’amic de l’ànima que sap escoltar com cap altre, ¿no te’n recordes?, xe el teu cosí que t’ha estimat tota la vida, xe la cortesia embotida entre arroves i arroves de carn… En resum, que si et carreguem el camió que si no, m’hi vaig estar a sa casa dos dies, i en vaig traure un parell de conclusions: una, que m’havia de posar a règim d’una puta vegada, perquè per res del món no volia perdre cap dona més per culpa del meu aspecte paquidèrmic, i dues, que la meua cosina ja no era la meua cosina, la vertadera, la Salo que jo estimava, s’havia perdut en algun moment del temps molt difícil de precisar.

          Nyas, cabàs… A la dona que ara habitava el seu cos se li n’havia anat la pinça, com se sol dir, un fill de puta de Perpinyà l’havia prenyada i quan li rotava, el mesié acudia a Figueres, arribar i estacar-la i me’n torne cap a la Catalunya Nogd, que tinc pressa. Sí, ja veus, la Salo, com algunes dones, es veu que tenia un instint especial per penjar-se dels paios més impresentables que ofereix el mercat d’impresentables, i ausades que n’hi ha, de competència. Allò era una relació malaltissa. ¿Vols creure que no parà de parlar-me del gavatx ni un moment? Jo em preguntava què li devia donar, quan va i em diu que després de vuit o deu anys amb la història de les visitetes de presses i corregudes, mai millor dit, el françois de pega, perquè, ho vulga o no, és català, l’havia deixada tirada, bo, a ella i al noiet també. ¿El noiet?, faig jo, perquè allí no n’hi havia cap. Sí, l’he enviat a passar uns quants dies a la Garrotxa, a casa d’un amiguet. Doncs això, que de vegades se la veia desfeta (i jo: ací tens el meu muscle, bellíssima, pastisset, que no es diga que no…), i unes altres parlava d’aquell pardal com si en qualsevol moment haguera d’aparéixer xiulant el Je t’aime, moi non plus, l’himne nacional dels escalfabraguetes, per la porta. Al remat, trucaren per a avisar-me que el camió estava carregat i jo li vaig donar el número de mòbil per si em necessitava (“Sant Vaqui, l’Enrotllat, màrtir i gras, a l’aparell des del Telèfon de l’Esperança: dis-me, preciosa…”), que m’havia alegrat molt de trobar-la i que me’n venia cap a València.

          –¿I ja està?

          –Espera, home, no sigues impacient. Sí, però no. M’explique. Quan ja tenia el camió en marxa, caguendena, el mòbil que sona. Era ella. La dona que havia sigut la Salo, tu ja em comprens. Que si li podia fer un favor, un últim favor, digué. Es tractava, i m’ho va dir amb una veueta tal que em resultà impossible negar-m’hi, de dur-li un paquet al gavatx, una caixa de fusta massissa, bastant grandeta, per cert, en què havia posat les pertinences del casanova: roba, sabates, alguns joguets del minyonet, com diuen per allà dalt, una bata de bany i un necesser amb les colònies, desodorants, pintes etc. del paio. Jo li vaig dir que entre tornar a València i pujar a Perpinyà, els tres o quatre dies no me’ls llevava ningú, però ellacontestà que era igual, li cobrarien molt en paqueteria express i, a més –ta-txan, ta-txan– preferia que li ho portara jo, que era de la família, que hi arribaria segur i més ràpidament, malgrat tot. Que m’enviava un taxi al polígon, si no volia passar per casa. D’acord, tu mateixa, que per mi no quede… M’hi vaig esperar, un quart d’hora més tard carreguí la caixeta amb l’adreça escrita en lletres majúscules, i cap a València.

 

               III

 

          De sobte, mirí el rellotge. Em feia la impressió que escoltava el Vaqui des de feia hores.

         –Ja acabe. Afores de Perpinyà, tres dies i mig després. El camió buit i jo mirant els senyals per no perdre’m. I veges tu, em descuide una mica i quan me’n vaig adonar, ja me’n passava, així és que, coca per a la lloca, colp de volant que peguí, dels bons, eh, que se’m desequilibrà el camió i a punt vaig estar de laminar tres cotxes innocents. Passí de llarg, no cal dir-ho, i per a més inri una parelleta de gendarmes havien comprat entrades de primera fila per a la funció. Vos papiers, demanaren, i de propina, una inspecció de càrrega. Que quina càrrega, si anava de buit, els vaig somriure, i en el meu pobre francés els mostrí l’adreça de la fàbrica a què anava. Total, que a obrir el remolc, i cagant cafés olés, a més a més. I quan ja em disposava a tancar les portes de darrere, jas, el susceptible, el poli que ha vist massa pel·lícules (que sempre te’l trobes, no saps quin mal està fent la tele), em diu que pare, mormola alguna cosa al company i em mana que puge a la cabina. I vet ací, que als cinc segons me’ls veig amb la pistola desenfundada com si jo fóra d’ETA o d’al-Qaeda, i em diuen a crits que baixe amb les mans al cap, que jo pensava que em sofregirien, perquè entre els nervis i la meua massa corporal, em vaig sentit igualet igualet que aquell dia als Bous de Silla, quan intentava entrar entre els barrots i m’arreplegà el manso, si diuen que l’home és la manera que ha descobert l’aigua per a ser intel·ligent, jo devia ser la manera que ha descobert el greix per a convertir-se en inútil. I parlaren pel microfonet que porten al muscle, que això sí que ho tenen, comparats amb els nostres són eficients, i un minut més tard, com si hagueren eixit de darrere d’un panell de propaganda, ja m’havien rodejat, escorcollat i esposat sense explicacions, i a la mitja hora després estava assegut al banc de fusta de la gendarmeria. I visca l’eficàcia gavatxa, xaval, acabaren la recherche en un no res i gràcies que em feren un judici ràpid, perquè la meua història els va tocar el cor i la cosa se saldà amb una multa de les que et foraden la butxaca per conducció temerària i, quina macabra ironia, per transport de mercaderies perilloses.

         –¿Mercaderies perilloses? ¿No anaves de buit?

         –Això creia jo, Coiote, això creia. Però no. Duia la caixa, la puta caixa que m’havia encomanat la meua cosineta, que, efectivament, contenia les deixalles de l’amor destruït de la Salo amb el fals gavatx… Ho degué llegir en algun lloc o veure en alguna sèrie d’eixes que fan ara, i jo no transportava precisament els accessoris d’aquell galà follador de pacotilla.

         –Però si t’havia dit que…

         De sobte, vaig comprendre per què, sense comptar les galtes flàccides, el que més destacava en el rostre transformat del meu antic amic eren uns ulls profunds poblats ombres. Si realment havia ocorregut el que jo havia endevinat, no seria fàcil que el Vaqui es tornara a posar al volant d’un camió amb el qual, de manera inevitable, sempre carrejaria fantasmes. Ara entenia el canvi d’ofici, la voluntat d’aïllar-se del soroll, de la llum, de la gent, la voluntat, deia, de conduir una maquineta (la vibració de la qual almenys tenia el poder terapèutic d’anestesiar la consciència) que netejava terratzos plens de brutícia. No em va caldre preguntar res més, em va mirar i jo li torní la mirada, i notàrem alhora una entesa que estalviava paraules i que passava sense dificultats, a més, per damunt dels anys que no ens havíem vist. Per mi, hauria encaixat, si volia que ens férem una cervesa quan jo acabara la visita, jo encantat de la vida, i si no, doncs ja ens veuríem pel poble o vés a saber on. Va ser ell, però, el que va acabar el relat, com no podia ser d’una altra forma.

         –¿Saps, Coiote? Per un moment em passà pel cap la idea de menjar-me jo solet el marró, d’emmerdar-me per evitar-li problemes a la Salo, que molt malament devia estar per culpa d’aquell tararot per a fer el que va fer, la pobra ja en tindria prou quan s’adonara de la bestiesa que havia comés, si és que alguna vegada li tornava el trellat, és clar. Però quan em vaig imaginar a la garjola amb tot el temps del món per a lamentar haver anat de generós a canvi d’una bona merda clavada en un pal, em vaig dir que ja havia fet prou el pallasso, si a algú li cal, que vaja a alguna ONG del tipus Sacrifici Sense Fronteres o semblant, que alguna deu haver-ne, i jo a volar, amb un perdigonot a l’ala però a volar (alerta, xavals, que ve la balena voladora). Que a ella, la Salo, ja li donaria pastilletes per a oblidar un psiquiatre llicenciat en alguna universitat catòlica després de dir-li que si tenia complex de Medea, sí la grega eixa que en revenja de l’home que l’abandonà va matar… però per què t’ho conte, si tu has estudiat i ho saps millor que jo, xe, que mai més el Vaqui seria un puto mocadoret eixugallàgrimes, i em declarí innocent, vaig dir el que havia passat tal com jo ho havia vist, res més.

         –¿Li guardes rancor? Si no vols contestar-me, com aquell…

         –Gens ni miqueta, company. Gens ni miqueta. Estic segur que ella ni pensà en el mal que podia fer-me (per les coses del passat) ni en les conseqüències diguem-ne “judicials” que em tirava damunt. Era com si no s’haguera adonat mai que m’agradava, bo, que m’havia agradat, i, també, com si desconeguera les lleis més elementals que s’han fet perquè no anem amunt i avall matant-nos els uns als altres. Com t’ho dic, Coiote, com t’ho dic. Simplement, va pensar que era la millor forma de donar per acabada la relació amb el fransuà i prou. Sense malícia, xe, ho va fer sense malícia… Com una criatura que agafa un gatet, l’arrebossa amb gasolina i després li cala foc a veure què passa… En fi, que vaig eixir de la gàbia disposat a un canvi radical de vida abans que no fóra massa tard.

          –¿I com és que anares a parar entre reixes, si dius que no tenies culpa de res?

         –Uf, sí, se m’oblidava. Això va ser més tard, per culpa del Peco.

         –¿Del Peco, Vaqui?

         –Del Peco, sí, del Peco… Me’l vaig trobar al soterrar. No sé qui devia aconsellar-lo malament, i em va dir que anava a denunciar, perquè podia demostrar que ell era el pare, que li feren la prova d’ADN i veurien, i no sé què més, que la Salo i ell mai no s’havien divorciat i que per tant, volgueren o no el pare era ell i no sé quants romanços més. Total, que a mi se’m començà a engarrotar el bescoll, ací darrere em naix –bo, em naixia– un bony rar, deu ser que tenia una preseta que reté la sang que porta l’ordre d’escanyar fills de puta, i jo em deia, xe no el mates que encara eixiràs perdent, recorda la garjola, no estàs ara tu perquè et caiguen uns quants anyets de convivència amb pinxos drogats i psicòlegs integradors… Normalment el bony se me’n va de seguida, es dissol i ací no ha passat res, però el Peco es veu que la portava pensada, i continuà pessigant-me, ara un ou, ara l’altre, i al remat la comporta de la presa se n’anà a la merda i vaig haver de repassar-li el llom perquè deixara la Salo en pau, que prou tenia ja la pobra, amb tan mala sort que li trenquí un parell de costelletes i dos vèrtebres, cosa que el cabronot aprofità perquè m’enviaren una temporadeta on jo no volia i, de passada, perquè a ell l’Estat li pagara una pensió d’inutilitat, inutilitat d’ell, no de l’Estat, vull dir, que també. En fi, que ara viu de puta mare, als seus onze vicis, tot el dia al casino mamant de valent, i pagant nosaltres, que té collons la cosa, mante…

         –Per això parlaves d’un canvi de vida… Canvi de vida i de cos –vaig dir jo, per traure una miqueta de ferro a la situació–. Estàs fet una sílfide, compare.

         –Sí, això sí. Ho he aconseguit, ja veus…

         –¿I? No et veig molt content, Vaqui.

          –Sí i no, col·lega, sí i no. Semblaria que aquesta faena, tan monòtona i solitària, és de les que et menges el cap i acabes agafant rotllos estranys, sobretot si ets algú amb tot el que porte jo a l’esquena. I no, al contrari, el rum-rum aquest t’amorteix el cervell, i això ara em convé i em convindrà almenys durant els pròxims cinc o sis anys com a mínim. Però, per una altra banda, ¿saps què? És la rehòstia: sembla com si amb tota la carn que m’he deixat en bicicletes estàtiques i en classes d’espinin, se me n’haguera anat la personalitat aigua avall, de veres t’ho dic… Però tota, ¡eh! I la gent, en especial les dones, que tenen un sisé sentit per a aquestes i moltes altres coses, ho noten, vaja si ho noten… Ara que probablement no veuré més la Salo i que a ninguna d’elles se li ocorreria ni en somnis demanar-me un consellet sobre com actuar amb un marit tarambana o massa possessiu, ¿vols creure, Coiote, que enyore com mai ser un d’eixos mocadors que s’usa per a eixugar llàgrimes?