FALLERES AMB PISTOLA

La fotografia, en què es veu la Fallera Major Infantil de 2012 apuntant amb una pistola, es va fer durant l’homenatge anual de la Policia Local de València, i posseeix una força icònica certament impactant. No, no es tractava, com alguns malpensats comentaven a la xarxa, d’un ensinistrament de resposta directa contra les protestes de l’anomenada Intifalla, sinó del pas de les falleres per les cabines de pràctiques de tir, (veieu la imatge), les instal·lacions policials que tradicionalment, si jutgem per les fotos publicades altres anys, més gran curiositat els desperten.

El somriure de la xiqueta, que innocentment encara el canó cap a la càmera (les armes les carrega el diable, però aquesta no deu estar-ho, perquè si no, no s’entén) reflecteix la il·lusió immensa que li produeix un moment tan excepcional, i és difícil no entendrir-se davant d’eixa mostra de felicitat. Qui no ha desitjat de menut, acostumat a veure pistoles a la tele o en el cine, tindre’n una en les mans, i experimentar l’estranya sensació que, diuen, transmet empunyar un arma de foc…

Algunes coses, però, resulten cridaneres. Per exemple, que els adults, una mica apartats, observen l’escena amb mirada quasi condescendent, o que cap agent (almenys no ix a la fotografia) assessore la menor, i que sobre la taula, al costat de les ulleres i cascos de protecció, hi haja, sembla, unes quantes caixes de bales. ¿Que són ganes de criticar per criticar, perquè es tracta d’una transgressió inofensiva que ningú no es veuria amb cor de negar a la reina de les festes? Doncs una mica més avall la fallereta posa mostrant la diana perforada… Deu ser, espere, l’exercici d’algun policia, oferit després com a record a les il·lustres visitants, però la seqüència fotogràfica incita a creure que és obra de la xiqueta. Al capdavall, si li han permés agafar l’arma i apuntar, per què no deixar-li disparar contra la diana inscrita en una figura humana plantada uns quants metres més enllà… A ningú li agradaria –i a la policia menys encara– traumatitzar criatures negant-los la possibilitat de realitzar un somni.

El que més sorprén és la naturalitat de les escenes. Ningú sembla haver reparat que permetre que un menor agafe un arma reglamentària i apunte és un acte d’una irresponsabilitat inqualificable, que en algun altre lloc del món civilitzat mereixeria una reprovació immediata i severa, més encara si se suggereix que ha fet foc. Ací, al paradís de la permissivitat, ni tan sols se’ls va ocórrer eliminar uns testimonis comprometedors per a la mateixa policia, tan rigorosa en altres casos. No passa res… ¿Què havia de passar?

Digueu-me alarmista, però si com escrivia Albert Camus, el grau d’inconsciència sobre actituds moralment censurables retrata la salut mental d’una societat, les conclusions sobre la de la valenciana són, una vegada més, francament inquietants.

VIATGES CAP ENLLOC

L’home, un cubà descendent d’espanyols, havia anat a parar a l’hospital després de milers de peripècies pel món, i tot i que l’infart patit era seriós, vivia la convalescència com un pur tràmit abans de reprendre els seus viatges, sempre a la busca, digué, d’un lloc on viure tranquil, el seu somni des que abandonà Cuba perseguit per Fidel. Com que un “facilitador” els havia jurat que en una nit arribarien a Florida, s’havia embarcat amb dos companys més a bord d’un enorme pneumàtic de tractor i es desorientaren enmig de la mar. Al remat van veure llums i remaren cap a la platja. Exhaustos després de lluitar contra el corrent i ja a terra, s’adreçaren en anglés macarrònic al primer desconegut, que els respongué en el cadenciós espanyol de l’est de Cuba, un delator de Castro, per a més inri. Es quedaren immòbils i amb cara d’idiota, contà el malalt, perquè sabien que els caurien un parell d’anys com a mínim, això sense comptar que la categoria de pres polític atrau sobre tu un odi especial a les presons de l’illa caribenya.

Allò em recordà un conte de l’escriptor italià Leonardo Sciascia en què un grup d’emigrants sicilians, tan senzills com ignorants, pagaven tot el que tenien a uns traficants sense escrúpols que els havien promés dur-los en una nit als Estats Units i després els desembarcaren, enganyats, infinitament més pobres i infinitament més desesperats, en una platja perduda de la mateixa Sicília que pretenien abandonar. Com el cubà i els seus companys, els personatges de Sciascia, paralitzats en comprovar on eren, es miraren llargament els uns als altres sense saber què dir.

Fa uns quants dies, una pastera amb més de trenta adolescents magribins van ser rescatats per la Guàrdia Civil i Salvament Marítim quan navegava de nit prop d’un poblet costaner de Granada. Enlluernats pels focus de la premsa, els joves, la majoria entre 14 i 16 anys, vestits amb xandalls i sabates esportives que a penes els protegien de la hipotèrmia, als ulls la por de qui ha vist la cara de la mort massa prompte, miraven cap a uns estranys que els rodejaven tan incrèduls com admirats per la seua gesta. La veritat, feien llàstima: arriben ara que ni queda res per repartir, ni fa falta ningú per arreplegar les deixalles d’una festa que fa temps que acabà. Malgrat tot, somreien amb un gest cansat de victòria, confiats que, sense documents, que és tant com dir sense origen, tenien l’entrada i l’estada a Europa garantida. Imagine la cara que devien fer unes poques hores després, quan, determinada l’edat amb proves oseomètriques, els més xicotets van despertar a les petites presons que són els centres per a menors estrangers (dels quals eixiran cap a un futur que no existeix), i els majors de divuit, repatriats immediatament, comprovaren que el viatge, com el d’aquell cubà o el dels sicilians del conte de Sciascia, acabava -enganyats, infinitament més pobres i infinitament més desesperats-, a les costes mateixes de les quals havien partit.

UNA ÈPOCA OBSCENA

Si fem cas del diccionari, que defineix obscé com allò que afecta greument el pudor, i aquest com una aversió que pot ofendre la decència, podem concloure que vivim en una època obscena.

Obris el diari, engegues la ràdio o la televisió, i de seguida, un fum d’escàndols que perverteixen certes barreres suposadament infranquejables. Corrupteles, estafes, mitges veritats, darrere d’una façana lliure de tota sospita, quasi immaculada, símptoma del caràcter fred i cínic de qui hi havia al darrere.

Agafem l’última –valenciana, per descomptat–, que durant aquestos dies ha fet passar pels jutjats i per la presó alguns alts càrrecs de l’extinta Conselleria de Solidaritat i Ciutadania (el vedat particular d’un polític incombustible com Rafael Blasco, sempre en les altres esferes del poder, manaren els socialistes o els populars) implicats en l’assumpte de les ajudes al tercer món concedides entre 2008 i 2009. El que regira l’estómac no és sols la quantitat saquejada, pròxima als nou milions d’euros, sinó que els diners es van sostraure d’una suma (aportacions solidàries en part) destinada a la construcció d’un hospital a l’Haití destruït pel terratrèmol, que alguns caradura presumptament saquejaren –membres, sembla, de l’ONG Esperanza sin Fronteras– per a enriquir-se, amb la possible connivència d’uns quants polítics amb l’ànima venuda al diable. També fons que havien de servir per a plantes potabilitzadores a Nicaragua acabaren, la majoria, invertits en la compra d’immobles a la ciutat de València, i sols una pírrica quantitat, les restes de les restes, arribà al país centreamericà, enviades a més com un gest de caritat paternalista.

Aquesta mostra de falta total de sensibilitat, mereixeria ser un agreujant en una hipotètica condemna dels qui ho planificaren i ho dugueren a terme, perquè, ¿quina consideració moral mereix algú que es lucra amb l’escassa almoina destinada als més desafavorits, almoina que pot suposar la diferència entre vida o la mort per a milers de persones? Per si algú tinguera eixa esperança, la justícia ja s’encarrega de remarcar que sols es poden jutjar fets i en cap cas comportaments, per molt repugnants que siguen.

El menyspreu olímpic pels més desprotegits també el podem trobar, com no, en el cas Urdangarín. Ell i el seu soci, Diego Torres, sembla que van utilitzar una fundació d’ajuda a xiquets discapacitats, marginats i malalts de càncer, creada i fomentada per ells, per tal d’evadir al paradís fiscal de Belize els diners que recaptaven, entre d’altres, d’una administració valenciana la mesquinesa moral de la qual queda retratada en el dispendi descontrolat en els negocis sospitosos del gendre del rei d’una banda, i el boicot quasi simultani a la Llei de Dependència, sols perquè era una llei feta pels socialistes.

En tot cas, estem davant uns quants miserables que no han vacil·lat a l’hora d’utilitzar una tapadora humanitària per a omplir-se la butxaca (i que no dubtaran a esgrimir el caràcter “humanitari” de la seua activitat com a eximent). A l’estafa, doncs, s’afegeix la utilització i la humiliació dels indefensos, dels que no tenen veu.

Ara la pobresa i la desgràcia, en lloc de ser eradicades, resulten útils per al benefici dels de sempre. Sí, no hi ha dubte: vivim en una època obscena.

EL DIA DE LA IRA

Es vestia l’uniforme que el treia de la rutina i el convertia en un altre, quan algú comentà que després de l’embolic del dia anterior els de dalt exigien una acció contundent i exemplar que tallara de soca-rel el problema, i amb aquella idea pujà a la furgona.

Era vora migdia i ignorava on els duien. No importava. Se sentia membre d’una elit especial i el so de la sirena l’aborronava. A través dels cristalls fumats va veure l’estació del Nord. Obrien les portes, el sol l’enlluernà mentre es calçava el casc. Els recordaren les instruccions, i rigué quan algú demanà irònicament que es posaren ben a la vista el número d’identificació per si algun ciutadà el demanava. En formar, sentí el formigueig a l’estómac dels soldats en ordre de batalla. La gent els observava de lluny amb eixa mescla de por i prevenció que tant l’afalagava, i se li accelerà el pols quan, amb els seus companys, caminà cap al mig del carrer Xàtiva.

Allí, la decepció. Quatre criatures, amb les motxilles al llom, robes i pentinats impossibles, la cara plena de grans, satisfets de la seua trapelleria. Que protestant per no se sabia què –no era assumpte seu– havien gosat tallar el trànsit. Parlaven en rogles i es divertien. Acostumat que qui el veia s’apartara submís al seu pas, la indiferència el va irritar. Ja creia que caldria esperar el resultat de la negociació quan, de sobte, donaren l’ordre de carregar.

La sorpresa dels monyicots amb les primeres espentes, com si començara un dels jocs de les seues maquinetes. Immobilitzà un parell de jovenetes, i llançà el primer colp de tempteig als col·legues acudien a ajudar-les, com per comprovar la resistència d’aquella carn adolescent. Li feren llàstima, i elles aprofitaren el dubte per fugir amb els seus improvisats herois deixant-lo en evidència davant de tothom; de propina, un puny dèbil s’estavellà contra el seu orgull ferit.

Ofés, penetrà entre les fileres pegant on més mal fa, l’esquena, els renyons, les cames, caçava tot el qui es movia i encara va tindre temps de celebrar el comentari d’un company que li va dir a una de les xiques que ni cos tenia per a ser puta. Aquella sensació d’impunitat, pegar sense remordiments, en nom de la llei… Colpejà durant hores sense mirar pèl, joves acabats d’eixir del metro, vianants que passaven per allí o intentaven refugiar-se dins de les tendes, si fugien era per alguna cosa, la cara atònita els delatava, aquelles dones que davant d’El Corte Inglés li preguntaren si no tenia sentiments. Desagraïdes, damunt que les protegia dels indesitjables… Res de sentiments quan es tracta  de neutralitzar l’enemic, per molt inofensiu que semble, com s’encarregà de fer-los comprendre amb la porra… Fins que, a boqueta nit, va escoltar el silenci de la força bruta als carrers reconquerits, i en el cel de la ciutat, el soroll de l’helicòpter que intimidava el son impossible de les víctimes.

Per gust, s’hauria quedat tota la nit patrullant. No canviava per res aquella sensació de ser ell el poder, el poder en estat pur que sols espera obediència. Però calgué tornar a la caserna, i una vegada al llit, ple, realitzat, immune al penediment, no tardà a adormir-se. L’endemà els de dalt ja trobarien mil raons per transformar la brutalitat dels seus colps en autodefensa, en garantia dels drets i de la seguretat de tots, en salvaguarda de la democràcia.

UNA HISTÒRIA COM UNA ALTRA

El camió girà cap a la dreta per un dels carrers amples del polígon industrial i aparcà en una vora. Poc després, un home baixà de la cabina i s’acostà trontollant cap a mi.

Era alt, quaranta anys, vestia camisa de mànega curta (jo anava abrigat fins a les celles i ni això evitava que el fred humit em calara fins als ossos) i em demanà foc amb gestos.

Li vaig fer entendre que no fumava i ell de seguida començà a parlar-me un anglés tan insuficient com el meu. Era d’un boirós país de l’est, transportava carn per a una famosa marca d’embotit espanyol i aquell treball era el primer en molt de temps. Feia més d’any i mig que vivien, ell i la família –dona i dues filles menudes– pràcticament de la caritat d’amics i parents. Un conegut, cansat dels viatges llargs, li havia demanat que el substituïra, i ell havia acceptat amb l’esperança que li donarien faena sovint. Prou per a saldar deutes i viure sense alegries, però també sense l’angoixa constant. En contar-m’ho, els ulls li brillaren amb l’entusiasme una mica fals que dóna l’alcohol begut en soledat, i no sé per què, vaig entreveure el final de la història.

De sobte, començà a gemegar com una criatura, i vaig tenir la colpidora i incòmoda sensació que aquell home necessitava abraçar algú o que l’abraçaren. Farfallós, en el seu anglés apedaçat em digué que se li havia desconnectat el motor del frigorífic i que probablement la carn s’havia fet malbé. O el sensor no funcionava, o ell no se n’havia adonat, però el cas era que en una gasolinera unes gotes sospitoses l’alarmaren. La caixa del motor mascarada de negre, havia circulat durant hores i hores sense fred al remolc. Partí d’allí amb la vista ennuvolada, i a la primera cruïlla, ja estava perdut i havia anat a parar a aquell polígon desert.

Intentí consolar-lo dient-li que existien assegurances per a casos així, però, com si s’ho esperara, va traure un paper de la butxaca i em va revelar que allò l’assenyalava com únic responsable en cas de negligència, una clàusula destinada a evitar la venda il·legal de la mercaderia, perquè sembla que alguns col·legues espavilats al·legaven avaries i en acabant venien de sotamà part del que transportaven. Ara no solament perdria el treball sinó que no tindria amb què pagar ni el motor trencat ni l’import de la càrrega. Estava bloquejat: tan inútil era portar la carn podrida al lloc destinació com tornar-la al seu país d’origen.

No vaig saber respondre ni donar-li una falsa esperança que em tranquil·litzara la consciència abans de marxar cap a casa. Lúcid a pesar de l’alcohol, quasi diria que li vaig fer llàstima. En un segon aquell home comprengué que jo no hi podia fer res, i que ell potser tampoc tenia dret a molestar un desconegut amb el relat de la seua desgràcia. Somrigué d’una manera que feia mal, i ja no m’escoltà quan vaig afegir que prop hi havia un taller en què l’endemà…, ni quan li vaig voler donar el telèfon d’un gestor que tal volta… Acaricià el meu gos, i en aparença menys alterat, pujà al camió, va fer mitja volta i se’n va anar cap enlloc per un dels carrers del polígon.

CARAVANES DE LA MORT

El culte de la mort és una de les essències del feixisme. U visita, per exemple, elValle de los Caídos, i té la impressió d’estar en un lloc en què la mort no és l’extinció total de la vida, sinó un passaport per a l’eternitat. Ho confirma la cita d’un diari anònim de final dels cinquanta que recull Fernando Olmeda en el seu llibre sobre el mausoleu del franquisme: “Envoltada així la mort d’aquest aparat militar i litúrgic, la vida sembla una cosa menyspreable. T’entren ganes de convertir-te en mort”.

Culte de la mort, sí, però no de tots els morts. Sols dels afectes a la causa que entregaren les seues vides en un camp de batalla, en una trista cuneta, a Paracuellos de Jarama o davant les tàpies amb blancor de sudari d’un cementeri, convertits en herois, en “màrtirs” (alguns hui, amb les benediccions oportunes del Vaticà, ja beats o sants). Però hi ha uns altres que no apareixen en cap registre, que no se sap on descansen i corren el perill de quedar-se per a sempre en una fosa desconeguda, o localitzada però intocable, com ocorre al cementeri de València. Per voler posar noms als seus assassins ha hagut de seure Garzón a la banqueta dels acusats.

Hi ha encara uns altres morts amb un destí més trist, si això és possible. Quasi a punt d’inaugurar-lo, Franco va voler convertir el Valle de los Caídos en un monument a la reconciliació i ordenà l’any 57 l’inici d’una empresa delirant i necròfila: desenterrar els “caídos” del bàndol nacional per portar-los al panteó.

Durant 26 anys (l’última entrada és de l’any 83!), camions, ambulàncies i cotxes particulars formaren veritables caravanes de la mort que desfilaren cap al mausoleu del dictador amb les seues càrregues macabres, de vegades esquelets sencers, sovint ossos mesclats, i de tant en tant cossos incorruptes, com el que trasbalsà el periodista José Gómez Figueroal’any 59: “Un apareix completament normal. Fins i tot la roba que el cobreix es conserva teixida, resistent, intacta. Es tracta d’un home encara jove, un paisà, que va ser afusellat. Els tirants, per damunt d’una camisa blanca, romanen elàstics; els calcetins, nous, continuen estirats; el trage gris, de tela fresca, presenta els forats de les bales. La mort es va aturar en aquest home el dia que l’assassinaren. L’ànim de qui el contempla es queda impressionat, confús i esglaiat alhora davant la sensació de l’extraordinari”. El total, uns 34.000“caídos”, als quals, però, caldria afegir 8.000 republicans, la majoria sense identificar (uns pocs els enterraren amb les dades personals dins d’una botelleta lligada al peu), duts a la força, amb presses per esborrar tot rastre de la repressió franquista, i que contribuïren involuntàriament a blanquejar la memòria del culpable de la seua desaparició.

Allà dormen encara.

BENVINGUTS A LES BARRICADES

Sembla, i és un motiu d’alegria, que tenim alguns nous companys al costat en les mobilitzacions dels treballadors del sector públic contra el malbaratament i les corrupteles que han portat la Comunitat Valenciana a la situació en què es troba.

Companys de sempre, però que no exercien, si no és que anaven, amb la seua resistència passiva o activa, en contra de les nostres reivindicacions (que eren també seues, volgueren o no, perquè al remat s’aprofitaven com tothom del que s’aconseguia). Ells, que declaraven sense complexos que no se sentien representats per uns sindicats dirigits per alliberats malfaeners i polititzats, ells, que esquivaven discretament les convocatòries de vaga quan es conculcaven els nostres drets o els dels ciutadans a rebre uns bons serveis públics i gratuïts, ara són amb nosaltres.

EN UN ALTRE TEMPS

Era desembre, el viatge llarg i, cansat de conduir, vaig buscar algun bar on espavilar-me. Parí en un poble menut de l’interior, amb les cases ocultes per una d’eixes boires persistents fins a la vesprada que han omplit d’humitat, fred i silenci uns carrers per on no passa ningú. En aquell rectangle desert amb el terra ple de clapes de gel, sols els llums fatigats d’aquell bar resultaven vagament hospitalaris.

En vaig obrir la porta i una calor reconcentrada d’estufa de llenya a mig cremar em va colpejar la cara. La concurrència, dues taules ocupades per gent que mataven les hores davant d’unes tasses buides amb marques resseques de café, i al fons una colla de joves al voltant d’una d’eixes màquines en què, per un euro, pots atrapar un peluix, un rellotge fals o una bossa de monedes amb una petita grua oscil·lant, els quals, de seguida, fugiren a espolsar-se en un altre lloc l’avorriment.

L’ENDEMÀ DE MAI

De segur que ell no ho sap, ni li importaria massa si ho sabera, però el lloc on passa assegut moltes vesprades mortes era fins fa poc el punt neuràlgic de la capital. Ara, sobretot a l’hora que ell sol contemplar eixe espai públic en decadència, a què van a parar alguns carrerons estrets al final dels quals es veuen ruïnes i parets pintades de grafits estridents, és solament un lloc de pas en què només s’aturen els turistes que visiten la Llotja, l’enorme edifici de pedra que té a tocar.

A ell, però, que sol parar tanta estona al cantó del Consolat del Mar, darrere de les enormes i medievals cadenes que barren el pas al carrer dels Cordellats, li queda lluny el tràfec de la gent ociosa i alhora apressada (mai no acabarà d’acostumar-se a eixa estranya barreja que posseeix l’home blanc), i prefereix la seua talaia, més pròxima a les tendes modestes, regentades per hòmens i dones que han anat envellint en els seus caus plens d’estris de cuina, moblets fets a mà i cadiretes de boga, que tan profitosos serien als seus germans, a l’altra banda de la mar gran, i eixa d’herbes medicinals tan ben parada, els perfums de la qual li adormen l’ansietat.