Es tracta de companys que militaven, simpatitzaven o simplement es deixaven arrossegar per la retòrica dels adalils del partit governant els darrers setze anys, i que ara, davant de les proves inequívoques de l’espoli continuat i impune, del malbaratament en “grandes eventos” i monuments megalòmans i caríssims, davant les dificultats diàries de la sanitat i de l’educació valencianes, i sobretot, davant del fet irrefutable d’una pujada d’impostos i d’un mos important en la nòmina de cada mes (això sense comptar la possibilitat, a hores d’ara ben real, que la mossegada es repetisca o, simplement, de deixar de cobrar), semblen haver despertat a la dura realitat, i després de preguntar-se qui, què, com i quan, han acudit, sense fer massa soroll això sí, allà on pertocava.

Desmobilitzats, si és que alguna vegada havien estat mobilitzats, cal facilitar-los el lògic període d’adaptació. Ajudar-los, per exemple, a fer una pancarta (ells, que alguna volta havien acusat els altres de posar-se sempre darrere d’una), convidar-los a una assemblea (sempre hi havien vist un acte poc menys que filocomunista, i, la veritat, no s’hi troben), ensenyar-los el recorregut de les manifestacions (que discorren justament per carrers cèntrics que abans ells, gent d’ordre, sentien envaïts per la multitud cridanera), i fins i tot fer-los veure que desfilar junts corejant consignes reivindicatives pot tindre un inesperat caràcter festiu (ells, que comprenien o reien les agressions policials contra manifestants pacífics), si no de germanor (eixa paraula aparentment exclusiva de les proclames falleres o els himnes regionals).

Mentrestant, com a fills pròdigs que són, se’ls perdonen moltes coses. Que cregueren a ulls clucs que si no anàvem a més era perquè un enemic exterior, amb seu a Madrid o a Barcelona, ens posava pèrfidament pals a les rodes. Que asseguraren que els crítics amb les cabassades de diners públics destinats a la Fórmula 1, la Copa Amèrica, golf, competicions hípiques, visita papal, Terra Mítica, Ciutat de la Llum o Canal 9, eren antivalencians. Que absolgueren corruptes, presumptes o autèntics, a les urnes. Que cregueren (i ara amb més raó) que els trages de Camps eren regals sense importància, si és que existiren, i que seia a la banqueta per culpa d’una persecució política. O que després d’escoltar la premsa dretana i el PP assegurar que la crisi era culpa de Zapatero, contribuïren fa uns pocs mesos a donar el poder absolut als populars en totes les institucions. Se’ls perdona, en definitiva, que la seua actuació irresponsable haja provocat el desastre que ara volen remeiar.

Ànim. Hem de procurar que els dure. Almenys, fins a la pròxima vegada que els criden per anar a votar.

Una de les taules era ocupada per un home madur de cabellera blanca i espessa que fumava ostentosament un havà malgrat la prohibició de la llei; al seu costat, abric de pedaços de colors sobre falda grisa i a sota d’aquesta uns pantalons de pijama, s’asseia una criatura ni vella ni jove, ni home ni dona, que repetia, com un boig o un autista, una salmòdia indesxifrable i lenta que l’home (qui sap si el seu pare) ni escoltava. Ben a prop, un ancià tocava un acordió negre, dels antics; la seua dona l’acompanyava amb riures i picades de mans sense alegria ni ritme.

En acabant acudiren més gent a passar la vesprada de diumenge en l’únic bar d’aquell poblet de mala mort: una dona pansida amb roba de madame de club de carretera agafada del braç del marit –un borratxo fatxenda i malcarat, que ensenyava a tothom el clauer amb la bandera d’Espanya–, un novençà que feia bromes obscenes a la seua esposa jove davant de la parròquia, i un fadrí solitari que repassava el periòdic de dalt a baix amb cara seriosa, com si línia a línia se li enfonsava en l’ànima un pes més cada vegada més fosc.

Em vaig beure el café i deixí les monedes sobre una escaparata plena de navalles empalmades, vídeos porno de títols estrambòtics i discos de cantants d’una altra època. Es feia tard; a la ràdio, els partits de futbol acabaven a poc a poc, i alguns clients en comentaven els resultats, resignats a una fatalitat incomprensible. Tot tenia, com el greix que regalimava dels pernils penjats del sostre, una tristesa viscosa destinada a fer-te oblidar la realitat real, la realitat vertadera de la qual venies, i atrapar-te entre els espectres d’aquell malson, sòrdid en la seua normalitat anacrònica.

Tanquí la porta amb cura de no remoure l’aigua estancada. A través del cristall, vaig veure que el fumador bonegava la criatura amb abric i pijama, i el borratxo amb aire de feixista escopia contra vés a saber què. Tal volta espantat, l’ancià guardà l’acordió en la funda a pesar dels precs de les dones, mentre la novençana començava a plorar en un racó i el lector solitari tornava a encetar la lectura del periòdic per la primera pàgina.

De tant en tant –el delata la mirada perduda– pensa en aquella terra, tan opulenta i verda com hostil. Té molt de temps i l’evoca amb l’enyorança salvatge de qui sap que no hi podrà tornar mai. I això mentre els seus companys breguen per a traure quatre xavos dels conductors que volen aparcar en la zona blava.

És una altra selva que s’han hagut de guanyar a costa de discussions i baralles sagnants amb els primers “propietaris” o amb els intrusos, com el magribí prim, esdentegat i nerviós, que en poc temps ha aconseguit el control dels aparcaments de davant del Mercat Central i que constantment els amenaça de tirar-los damunt la policia; ahir mateix quasi arribà a les mans amb Kwame, que, sol i baixet com és, s’aferrà a la seua única font d’ingressos i li aguantà la cara al magribí sense fer un pas enrere (quan el dia ha anat bé, Kwame sempre li dóna algun cèntim i d’això i de poca cosa més viu)… El bo de Kwame, que per si no en tinguera prou, encara ha de pasturar Toyuwa (alt, bell i fort, els ulls transparents de tan clars, destinat a menjar-se el món, i que últimament apareix sempre borratxo o endormiscat, fet una autèntica ruïna humana, com si allà a Àfrica algun xaman li haguera emmetzinat l’ànima) perquè no espante la clientela.

Menjar-se el món… Com els negres de trage i corbata, rellotge d’or i dentadura brillant que apareixien en la tele. Perseguint aquell somni partí, amb Zanele, que el mar es tragà, Tehpoe, Komnan, els seus amics de la infància, perduts no sap on, i la dolça Kai (Kai significa “amor” en llengua ioruba) de qui no ha sabut res ni sabrà mai més…

Trist destí, sobreviure de l’almoina d’algú que demana almoina, ell, que havia arribat a Europa disposat a viure i a traure de la misèria els que l’esperen… Hauria pogut aconseguir-ho, però estava escrit que no. Un instant, no vol recordar com, i vida i somnis trencats de cintura cap avall. En això pensa, com cada dia, quan cansat i humiliat torna Kwame, i després de donar-li un parell de monedes, lleva el fre de la seua cadira de rodes i se l’emporta d’allí fins l’endemà.

L’havia vist un parell de dies abans, una vesprada abans que obrira la fira. Va passar per davant meu, vestit de carrer, amb les mans a les butxaques, cara d’avorrit, i l’halo ensucrat del vi enganxat a la roba. Era un home major, no massa, d’aspecte tristíssim, baquetejat per la vida, que tenia els ulls verds petits com espurnes, però el que més cridava l’atenció eren aquells dos bonys al coll, crescut un damunt de l’altre, que tibaven la pell vermella, amb clapes brillants i taques de ronya. En un altre lloc, qualsevol s’hauria fixat de seguida en aquella deformitat, però allí, prop del pla de la fira, passava quasi desapercebut, com un “fenomen” que dedica les seues hores lliures a oblidar la seua sort entre la gent que, atrafegada, no té temps de fixar-se en eixes coses. Llavors, però, s’encarava amb els jovenets que el molestaven i volien tocar-li els bonys brandant un martell de plàstic d’eixos que en ambdós extrems del cap tenen un petit acordió que, en colpejar, fa un soroll de xiulet agut; ells reien i reien, i el pallasso intentava quedar-se quiet, feia un somriure forçat i mirava de reüll el grupet, que hi havia trobat la seua diversió.

La gent del rogle els reia les gràcies, com si això també formara part de l’espectacle. Fins que els joves es fixaren en un grup de xiques i el deixaren en pau. De seguida, ell s’esforçà a adoptar la seua postura, les mans al pit, amb una botzina que havia tret de no sé on i el seu martell de plàstic, com un faraó ridícul. Aleshores, un home que havia presenciat les burles es veu que va voler congraciar-se amb aquell pobre home, i després de demanar permís a la dona i d’anunciar-ho als amics, es va ajocar per deixar-li al barret una moneda, poca cosa. Va ser veure’l a l’abast, i el pallasso li colpejà tan ràpidament la coroneta amb el martell de plàstic i tocà tan fortament la botzina, que quan el generós alçà el cap ja feia una altra volta l’estàtua, per a riota general.

Era el seu petit triomf, deixar malament aquell aprofitat que, d’una altra manera, també havia volgut burlar-se d’ell. Tot i que s’esforçava a fer bé el seu paper, el pallasso a penes es podia aguantar el riure, i durant un instant només, vaig veure els seus ulls verds brillar com dues espurnes entre el maquillatge blanc que li empastifava la cara.

Cobert de pols, amb més d’un cristall badat, el plàstic moll consumit i algun tros de fusta unflada per la humitat, hi havia un vell pinball amb altres andròmines, que, amuntegades, componien la imatge dels somnis desballestats d’una infància pretèrita. Ell anà apartant les barres de futbolí amb jugadors toscos d’uniformes menjats pel rovell, el cavallet d’un carrusel, el xassís d’un cotxet de xoc que sense la goma protectora al seu voltant mostrava les vergonyes, rifles de balins i, fins i tot, el que quedava d’un jukebox d’arestes argentades, amb els discos escampats; encuriosits, vam traure la pols per llegir títols de les cançons, però el temps els havia esborrats.

Restaurava, em digué, màquines de pinball, ho feia amb cura, les bombetes foses, els colors dels superherois apagats amb els anys, les línies quasi diluïdes de belleses insinuants als capçals, el marfil fals dels flippers clavillats de colpejar aquelles boles brillants com el mercuri massís. En tenia a casa més de vint, des de les més primitives, sòbries i silencioses, fins a les més modernes, autèntics prodigis de llums i sons futuristes que exigien uns reflexos i una delicadesa especials perquè un moviment brusc no provocara el temut i odiat TILT (falta) que t’anul·lava la partida. Llavors, recordí que ell n’havia estat un jugador incansable (un golfo, en l’argot de l’època), i que era portar-ne una de nova als recreatius, i tothom observàvem com anava desentranyant-ne els secrets, i dos o tres dies després ja sentíem el clac de les partides gratis, senyal que l’havia domesticada; ell de vegades marxava i ens deixava jugar, com si cansat del seu domini insultant, no li importara que les nostres mans maldestres la toquejaren. Llavors un dia li la canviaven per una altra, i el procés de conquista recomençava.

Les tenia en un baix a un quilòmetre d’allà, fins i tot podria escoltar un jukebox que encara funcionava, amb els singles de l’any 75, Fórmula V, Los Diablos, Suzie Quattro, Joe Dassin, i aquella cançó de Bob Dylan dedicada a Huracà Carter, la postura del qual, amb guants de boxa i en guàrdia, no ens cansàvem d’imitar. La veritat, vaig estar temptat d’anar-hi… Tornar per un moment als 12 anys, i sense pagar peatge. Però de sobte vaig veure en l’entusiasme del meu conegut de cabells blancs i cara arrugada el rastre d’una il·lusió impossible i estranya, i després de posar-li una excusa banal, li vaig dir adéu.

El cors era un home –i el retrat de Zamoyski és impecable– d’una intel·ligència i manca d’escrúpols que intimidava els governants coetanis, que condemnava o rescatava països segons els seus interessos (com ara el tàndem Sarkozy-Merkel), amb un carisma innegable malgrat la baixa estatura i els accessos de ràbia i presumpció, però capaç de despertar amb la seua presència les ganes de matar o fer-se matar per ell. Estigué sempre amb la Grande Armée, tant en l’anada triomfal fins a Moscú com durant l’amarga retirada, assetjat per l’hivern i els exèrcits enemics, quan es feren sentir els terribles efectes d’una falta de previsió (manca d’abastiments i d’equipament adequat) impròpia del seu geni militar, i sols l’abandonà al final perquè calia salvar el seu règim.

Cada pàgina toca la fibra del lector. La carnisseria de la batalla de Borodino, el saqueig del Moscú (mobles, estàtues i cofres daurats per la resplendor dels incendis, en carrers plens dels cadàvers de soldats i de dones violades), la partida amb els carros del botí, la baixada brusca de temperatura que marcà l’inici del desastre, l’astúcia de l’emperador, acorralat, per travessar el riu Beresina on ningú no ho esperava amb un pont improvisat pels sapadors en l’aigua freda, o la mediocritat dels generals russos, que el temien fins i tot quan fugia, i sobretot el pas pel camp de batalla on un mes i mig abans havia obtingut la inútil victòria de Borodino, una estesa de cavalls i cossos semicoberts per la neu en què s’escoltaven encara els gemecs dels ferits que, no se sap com, hi havien sobreviscut, i que ell s’emportà a pesar que sabia que les incomoditats del viatge els mataria.

I eixos detalls inoblidables, com la descripció dels soldats abillats amb els vestits de les moscovites (“formaven una mena de tenda que aïllava del fred”), la gangrena instantània que produïa el foc sobre el nas congelat (que “es partia quan l’afectat intentava fregar-se’l”), els cossos glaçats que trontollaven com si estigueren ebris abans de caure morts, les baralles per la carn dels cavalls que morien, el canibalisme, les històries de supervivència, com la del jove de quinze anys que escapà de Rússia amb els civils amb una germaneta de vuit i un germanet de set de la mà, o el pànic pels enemics que els acaçaven, com reflecteix el patètic testimoni del coronel Boulart: “Una jove dama de Moscú, ben vestida i de bellesa sorprenent, havia aconseguit escapar del bombardeig i avançava amb molta dificultat sobre un ase, quan una bala de canó va destrossar la barra del pobre animal. No puc descriure la pena que vaig sentir en deixar enrere eixa desafortunada dona, que no tardaria a ser presa, i possiblement víctima, dels cosacs”.

Cremar-se com un bonze era, sembla, un sacrifici ritual practicat des de temps immemorial pels monjos budistes, que comportava, a més de la pèrdua de la vida, una expiació de més llarg abast, perquè eixa mort, per a algú que creu en la reencarnació, afecta irreversiblement la forma que prendrà l’ànima en un futur. El suïcidi, per tant, es prolonga en l’eternitat, i és per això que els monjos que se sacrifiquen així són reverenciats i compadits a parts iguals pels seus correligionaris, que els atribueixen una dignitat que a nosaltres, més enganxats a les coses materials, pot resultar-nos incomprensible. Per cert, que la monja que s’immolà el passat 13 de novembre és la que fa onze de l’any en curs, una per mes, i a hores d’ara ja deu estar preparant-se la que un dia intedeterminat del pròxim desembre repetirà l’acció que hem pogut conéixer ara gràcies a les imatges que un estudiant va extraure clandestinament del Tibet, controlat amb mà de ferro per la Xina des de fa més de cinquanta anys.

Podria pensar-se que eixa manera d’oferir un cos horriblement desfigurat a un enemic insensible és absurda i fins i tot contraproduent, però no és així. El desafiament entre una simpple persona que es crema i el poder omnímode que pretén ignorar-lo és tan desproporcionat que justament per això la potència icònica de les imatges remou ni que siga una mica les pètries instàncies contra les quals es protesta, que ho manifesten, oh ironia, qualificant d’immoral eixa cadena de suïcidis. Encara haurem de compadir els pobres dirigents xinesos, perquè ja se sap que el dolor de consciència no té ni punt de comparació amb el simple tràmit de morir carbonitzat.

Un matís, però. En última instància, la immolació dels budistes tibetans esgarrifa però és comprensible, perquè té una finalitat que transcendeix la mort de l’individu: la lluita col·lectiva per la independència del Tibet. El pitjor és que darrerament proliferen molts casos, recollits puntualment per la premsa, en què cremar-se viu deixa de ser un ritual i esdevé un crit aïllat de desesperança absoluta: un emigrant que no pertany ja a cap lloc, un indigent arrebossat de misèria, un parat de llarga durada atrapat sota els enderrocs del paradís capitalista. Víctimes anònimes que tiren a la cara d’un sistema profundament corcat l’únic que tenen, una vida que no ha cessat de cotitzar a la baixa fins a convertir-se en bo porqueria en la trista borsa del present en fallida.